Sentencia CIVIL Nº 38/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 84/2014 de 25 de Mayo de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i per infracció processal núm. 84/2014

SENTÈNCIA núm. 38

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 25 de maig de 2015

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per Luis Francisco , representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ricard Simó Pascual i dirigit per l'advocat Sr. Javier Ignacio Prieto Rodríguez, contra la Sentència dictada per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Tarragona el 28 de març de 2014 en conèixer del recurs d'apel lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de El Vendrell el 7 de setembre de 2012 en el procediment ordinari núm. 162/12. La Sra. Candida , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Patricia Yuste Martínez i dirigida per l'advocada Sra. Elisabet Sanz Borrut. Amb la deguda intervenció del MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

Primer.La procuradora Sra. MARIA ASSUMPCIÓ POLO AIBAR, en representació Don. Luis Francisco , va formular demanda de judici de divorci núm. 162/2012 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 7 de El Vendrell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 7 de setembre de 2012 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'ESTIMO PARCIALMENTE la demanda interpuesta por el Procurador Sr. Román Gómez en nombre y representación de D. Luis Francisco , frente a Dª. Candida representada por la Procuradora Sra. Polo Aibar, debo decretar y decreto el DIVORCIO del matrimonio contraído por D. Luis Francisco y Dª. Candida , el 4 de Julio de 2.009, con todos los efectos legales inherentes a tal declaración, estableciendo como medidas complementarias la posibilidad de los litigantes de vivir separados, cesando la presunción de convivencia conyugal, declarándose revocados los consentimientos y poderes que cualquiera de ellos hubiere otorgado a favor del otro, cesando igualmente la posibilidad, de vincular los bienes privativos del otro cónyuge en el ejercicio de la potestad doméstica, decretando como medidas adicionales:

La potestad y guarda de los menores Pedro Miguel y Alonso corresponderá de forma compartida a sus progenitores Dª. Candida y D. Luis Francisco .

Régimen de estancia y permanencia:

Los menores permanecerán con la progenitora todos los Lunes, Martes y Miércoles hasta la entrada en el colegio el Jueves a la mañana, y con su progenitor Jueves, desde la salida del colegio y Viernes, debiendo entregarlos a su progenitora o persona que se designe a las 11 de la mañana del Sábado, a salvo el fin de semana que les corresponda la permanencia con su progenitor.

Corresponderá a cada progenitor gozar de la compañía de los menores fines de semana alternos, que comprenderán desde el Sábado a las 11:00 horas hasta el Lunes a la entrada del colegio.

Fiestas intersemanales, que, a falta de acuerdo entre los progenitores, comunicado fehacientemente, con, al menos, un mes de antelación al día festivo, se alternarán entre ambos progenitores.

Semana Santa: se dividen en dos periodos, viniendo conformado el primero de ellos desde el último viernes de clase, a la salida del colegio, hasta las 19:00 horas del Miércoles Santo, momento en el que serán recogidos en el domicilio del progenitor con el que se hallen, y el segundo desde las 19:00 horas del Miércoles Santo hasta el comienzo de las clases. El primer periodo los niños permanecerán con su progenitor los años impares y con su madre los años pares.

Vacaciones estivales, con suspensión del régimen habitual de permanencia de los menores con sus padres:

a) Se concreta un primer periodo vacacional comprendido entre el último día escolar del mes de Junio, a la salida del colegio, hasta el día 30 de Junio a las 20:00 horas, que corresponderá a la madre la estancia con los menores los años impares, y al padre los años pares.

b) El mes de Julio se dividirá en cuatro subperiodos, a saber, el primero, desde las 20:00 horas del día 30 de Junio hasta las 20:00 horas del día 8 de Julio; el segundo, desde las 20:00 horas del día 8 de Julio hasta las 20:00 horas del día 16 de Julio; el tercero, desde las 20:00 horas del día 16 de Julio hasta las 20:00 horas del día 23 de Julio, y el último desde las 20:00 horas del día 23 de Julio hasta las 20:00 horas del día 31 de Julio. Corresponderán, en los años impares, el primer y tercer turno al padre, y el segundo y cuarto a la madre, correspondiendo a la inversa en los años pares.

c) El mes de Agosto se dividirá en cuatro subperiodos, a saber, el primero desde las 20:00 horas del día 31 de Julio hasta las 20:00 horas del día 8 de Agosto; el segundo, desde las 20:00 horas del día 8 de Agosto hasta las 20:00 horas del día 16 de Agosto; el tercero, desde las 20:00 horas del día 16 de Agosto hasta las 20:00 horas del día 23 de Agosto, y el último desde las 20:00 horas del día 23 de Agosto hasta las 20:00 horas del día 31 de Agosto. Corresponderán, en los años impares, el primer y tercer turno al padre, y el segundo y cuarto a la madre, correspondiendo a la inversa en los años pares.

d) Y un último periodo vacacional comprendido entre las 20:00 horas del día 31 de Agosto hasta el primer día del nuevo curso escolar en el mes de Septiembre y a su entrada, comprendido al padre la estancia con los menores los años impares, y a la madre los años pares.

e) Las entregas y recogidas de los menores que no coincidan con salidas o entradas en centro escolar o actividad extraescolar, habrán de hacerse en el domicilio del progenitor en el que se hallasen Pedro Miguel y Alonso , debiendo ser el otro progenitor el que se desplace en su busca.

3. Los progenitores podrán en cualquier momento comunicar telefónicamente con los menores, y previo acuerdo entre los progenitores, visitar a los menores en los periodos de permanencia con el otro. Asimismo podrán participar ambos progenitores en las actividades lúdicas de sus hijos, y podrán, previo acuerdo, cualquiera de los progenitores comer con sus hijos si estuviera previsto que e día concreto lo fueran a hacer en el comedor escolar, sin que ello suponga una alteración del régimen de permanencia.

4. Los menores acudirán al colegio que acuerden sus progenitores, viniendo obligados, sin perjuicio del acceso directo a los correspondientes profesionales, a facilitarse entre sí toda la información sobre la educación, salud y bienestar de sus hijos, debiendo, en cualquier caso, tomar de consuno cualquier decisión importante que afecte a los menores, y ello a salvo razones de urgencia o gravedad, que serán tomadas por aquél de los progenitores a cuyo cargo se hallen en ese momento, con la obligación de comunicarlo al otro progenitor a la mayor brevedad.

5. No ha lugar al establecimiento de pensión de alimentos en beneficio de los hijos menores comunes. Cada progenitor se hará cargo de los gastos que devenguen los menores en los periodos que gocen de su compañía. Los progenitores ingresarán mensualmente, en cuenta específica y exclusivamente destinada a los gastos de Pedro Miguel y Alonso , dentro de los cinco primeros días de cada mes, la cantidad de 100 euros la Sra. Candida en tanto se halle en situación de desempleo, y 170 euros el Sr. Luis Francisco -cantidades que en el momento que la Sra. Candida inicie prestación laboral, serán de 150 euros mensuales cada progenitor-, para atender a los gastos ordinarios de escolarización, así como gastos extraordinarios en tanto alcance el saldo, permaneciendo el sobrante en la misma en beneficios de los menores. Los gastos extraordinarios, que sean consensuados, serán abonados por mitad entre ambos progenitores. Los gastos de comedor serán asumidos por aquél de los progenitores con el que debiera permanecer en ese periodo.

6. El uso del que venía siendo domicilio familiar común, sito en la CALLE000 nº NUM000 , de la URBANIZACIÓN000 , de la localidad de Albinyana (Tarragona) se atribuye a Dª. Candida , a salvo el supuesto en que ésta renuncie a ello, circunstancia que deberá ser comunicada al Sr. Luis Francisco , que, en ese caso, podrá disfrutar de su uso. Las cuotas hipotecarias serán abonadas por mitad y los suministros y demás gastos inherentes al uso serán abonados por el cónyuge que venga disfrutando de su uso.

REMÍTASE LAS PARTES A SESIÓN INFORMATIVA SOBRE MEDIACIÓN.

No ha lugar a pronunciamiento sobre las costas'.

En data 23 d'octubre de 2012 es va dictar Interlocutòria que subsana i complementa la sentència anterior, a sol licitud de la part actora.

Segon.Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 1a de l' Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 28 de març de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'Se ESTIMA PARCIALMENTE el recurso de apelación interpuesto por Dª. Candida contra la Sentencia dictada en procedimiento 162/2012 del Juzgado de Primera Instancia 7 de El Vendrell, de fecha 7 de septiembre de 2012 , revocando parcialmente la misma en el sentido de:

- Atribuir la guarda y custodia de los menores a la madre Sra. Candida .

- Fijar un régimen de comunicaciones y visitas en la siguiente forma: los menores permanecerán bajo la compañía del padre los martes y jueves el padre pueda permanecer con ellos desde la salida del colegio hasta las 21 horas, en que se devolverán al domicilio de la madre, y siempre respetando y priorizando los horarios de las actividades escolares y extraescolares de la menor en los días fijados.

También estarán bajo la custodia del padre los fines de semana alternos, desde el viernes a la salida del Colegio hasta el domingo a las 20 horas.

La mitad de los periodos vacacionales de la menor en base al siguiente sistema:

a) VACACIONES DE NAVIDAD: serán repartidas por mitad por ambos progenitores: la primera mitad desde la salida del colegio el último día lectivo antes de las vacaciones, hasta el día 31 de diciembre a las 10:00 horas; la segunda desde las 10:00 horas del 31 de diciembre hasta el primer día lectivo de la menor, a la entrada del Colegio. La hija estará con el padre la primera mitad en los años impares, y la segunda mitad en los pares, y con la madre, a la inversa.

b) Vacaciones de SEMANA SANTA: Serán repartidas por mitad entre los dos progenitores: la hija estará con el padre la primera mitad los años impares (desde la salida del Colegio el último día lectivo antes de las vacaciones, hasta el miércoles Santo a las 20:00 horas), y la segunda los pares (desde el miércoles Santo a las 20:00 horas hasta e primer día lectivo de la menor, a la entrada de la escuela), y con la madre a la inversa.

c) Vacaciones de VERANO: Serán repartidas por mitad entre ambos progenitores, por periodos quincenales los meses de julio y agosto, estando la menor con el padre la primera quincena de los meses de julio y agosto los años impares (del 1 de julio a las 10:00 horas, al 16 de julio a las 10:00 horas, y del 1 de agosto a las 10:00 horas, al 16 de agosto a las 10:00 horas) y la segunda quincena los años pares (del 16 de julio a las 10:00 horas, al 1 de agosto a las 10:00 horas, y del 16 de agosto a las 10:00 horas al 1 de septiembre a las 10:00 horas) y estará con la madre a la inversa.

d) Respecto a los días NO LECTIVOS DE LOS MESES DE JUNIO Y SEPTIEMBRE, los menores estarán con el progenitor con el que no le corresponda estar la primera quincena de julio, durante los días no lectivos del mes de junio (en concreto desde las salida del Colegio el último día lectivo hasta el día 1 de julio a las 10:00 horas), y respecto a los días no lectivos del mes de septiembre, la menor estará con el progenitor con el que no haya estado la segunda quincena del mes de agosto (en concreto, desde el día 1 de septiembre a las 10:00 horas, hasta el primer día lectivo del menor a la entrada del Colegio).

e) Los fines de semana posteriores a cualesquiera regímenes vacacionales expuestos, los menores estarán con el progenitor con quien no haya pasado la última parte de las vacaciones escolares.

El padre recogerá a los niños en el domicilio materno y los reintegrará al mismo, salvo que de mutuo acuerdo ambos progenitores estipulen otro lugar de entrega y recogida.

- Se fija una pensión de alimentos con carácter mensual por un importe de 450 euros, que se abonará mensualmente entre el 1 y 5 de cada mes, y será actualizable anualmente conforme al IPC a partir del mes de enero de 2013.

- Los gastos extraordinarios serán sufragados al 50% entre ambos progenitores.

- Se atribuye a la madre el uso y disfrute de la vivienda familiar mientras perdure la situación de guarda y custodia acordada.

Se mantienen los restantes pronunciamientos de la sentencias de instancia, y no se hace pronunciamiento respecto de las costas causadas en esta instancia'.

En data 15 d'abril de 2014 es va dictar Interlocutòria amb la següent part dispositiva:

'Procede rectificar la sentencia en aquellas expresiones que se refiere a 'la hija' o 'la menor' y entender que se refiere a 'los hijos Pedro Miguel y Alonso ', y entender que donde pone 9 y 7 años de edad referida a los mismos debe decir '10 y 8 años de edad, respectivamente'.

- Debe suprimirse, respecto del pago de alimentos, en la parte dispositiva la expresión 'a partir del mes de enero de 2013'.

Tercer.Contra la Sentència anterior, Don. Luis Francisco va interposar aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 24 de novembre de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre els recursos a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 23 d'abril de 2015, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

Fundamentos

PRIMER.- La representació processal Don. Luis Francisco va interposar recurs extraordinari per infracció processal i per cassació contra la sentència, de data 28-03-2014, dictada per la Secció primera de l'Audiència Provincial de Tarragona .

El recurs extraordinari per infracció processal el fonamenta en dos motius. El primer dels motius s'empara en l' article 469.1.2 LEC , en relació a l' article 218.2 LEC , per infracció de les normes reguladores de la sentència, consistent en una manca de motivació i absència d'elements fàctics, per no ajustar-se la motivació als diferents elements fàctics i jurídics del plet. Assenyala que la sentència no dóna compliment al deure de motivació de l' article 120.3 CE respecte del deure de vetllar per l'interès dels fills. L'argumentari que empra per a variar el règim de guarda i custòdia compartida és que 'a priori se intuye poco idóneo para la estabilidad de los menores', de manera que origina un constant tràfec d'habitatges durant la setmana i caps de setmana, sense que s'expressi en què consisteix aquest. Per altra part, nega al pare la disponibilitat laboral, la qual ja ha restat acreditada, a la vegada que la sentència no s'expressa en termes clars i terminants, a la vegada que indica que la mare disposa de major flexibilitat horària, la qual cosa és errònia. També prescindeix la sentència de valorar com s'ha desenvolupat des que es va instaurar el règim de guarda i custòdia compartida. Afegeix que es va aportar prova documental pública i privada que no fou valorada.

SEGON.- Aquest primer motiu del recurs extraordinari d'infracció processal no pot prosperar en atenció als següents arguments. La sentència de la Sala d'apel lació, en el seu fonament de dret segon, rebutja el règim de guarda i custòdia compartida establert a la sentència de primera instància amb el següent argumentari: ' Este Tribunal rechaza el régimen fijado en la sentencia recurrida, que ya a priori se intuye poco idóneo para la estabilidad que los menores precisan en esta etapa de su vida, y que en este caso les lleva a un constante trasiego de viviendas durante la semana así como los fines de semana, en función de la alternancia establecida.

A la vista de las circunstancias concurrentes, y en particular la comprobación de que el padre no dispone de la flexibilidad laboral que viene manifestando (sostiene que se encuentra en una modalidad de teletrabajo) cuando en realidad parece tener que desplazarse a diario a Barcelona, por su trabajo en ADIF, y que no regresa a su domicilio hasta avanzada la tarde, mientras que la madre reside en Albinyana, ocasionalmente ejerce de profesora y dispone de una mayor flexibilidad horaria, se considera procedente fijar un régimen de guarda y custodia donde prime la atención de la madre, como progenitora con mayor disponibilidad, para el cuidado cotidiano de los menores...'.

A les nostres sentències de 14-01-2008 , 28-1-2009 , 10-10-2010 , 6-02-2012 i 13-03-2014 , hem mantingut, en primer terme, respecte del deure de motivació ( art. 218.2LEC ), que aquest obliga al tribunal a exposar en la sentència, de manera comprensible, els fonaments de fet i de dret que integren el procés lògic-jurídic de la decisió que s'adopta en relació a les pretensions de les parts, i, en segon terme, que no esdevé necessari que es refereixi l'activitat probatòria de forma completa i separada, sinó la referència a les dades fàctiques de les quals es desprenen les conseqüències jurídiques. I afirmàvem a la sentència de 13-03-2014 , amb cita de doctrina anterior de la Sala, que '... la LEC va voler amb aquest art. 218.2, a més que les sentències compleixin el mandat de motivació que els imposa l ' art. 119.3CE , és que les qüestions que s'hagin plantejat en el litigi no siguin resoltes amb una forma genèrica o de valoració conjunta de la prova sense desvetllar quins són els elements probatoris concrets que el Tribunal ha tingut en compte per decidir'.

Si aquestes consideracions les traslladem al cas concret, es pot observar que la Sala sí motiva i argumenta quina és la raó causal de la decisió que pren, amb independència del seu encert o no, i permet conèixer quins són els criteris que fonamenten la mateixa. Des d'aquesta òptica, els criteris en els que la Sala justifica el rebuig del manteniment del sistema de guarda compartida rau en el constant tràfec d'habitatges durant la setmana i els caps de setmana pels menors, en la manca de flexibilitat laboral pel pare i en la major flexibilitat horària de la mare. Per consegüent, i com s'ha indicat, sense perjudici de l'encert o desencert de la resposta jurídica, la Sala d'apel lació exposa els arguments que permeten copsar les raons que justifiquen l'estimació de les pretensions de la recurrent i el canvi del règim de guarda i custòdia compartida a un règim d'atribució de la guarda a la mare dels menors d'edat.

Per consegüent, aquest motiu es desestima.

TERCER.- El segon dels motius del recurs extraordinari d'infracció processal es fonamenta en l' article 469.1.4 LEC , amb infracció de l' article 24 CE , per errada patent en la valoració de la prova, que incorpora conclusions il lògiques i irracionals. Indica que la resolució recorreguda incorre en clares errades: el pare treballa a Barcelona però els dijous des de que surten del col legi i els divendres roman amb els seus fills i són aquests dies els que desenvolupa la seva feina per 'teletreball'. Es va declarar provat per la sentència d'instància i la Audiència no va practicar cap prova al respecte; la mare no disposa de major flexibilitat horària, sinó que en el seu recurs d'apel lació va reconèixer treballar durant el curs escolar i ser regidora de l'Ajuntament d'Albinyana.

Pel que fa a l'errònia valoració de la prova i a l'obtenció de conclusions contràries a la raó, absurdes o que desconeguin els més elementals criteris de la lògica, aquesta Sala ha tingut ocasió de manifestar al respecte que la denunciada valoració irracional, il lògica o arbitrària de la prova no pot triomfar quan qui denuncia la vulneració dels drets fonamentals pretén una nova valoració de la prova, quan no s'al lega una regla específica de valoració de la prova o quan no es denuncia l'existència d'un error patent o d'arbitrarietat en la valoració de la prova (cfr. SSTS 26-09-2008 i 6-11-2008 , i STSJC 6-07-2009). En la darrera sentència esmentada ja indicàvem que no calia, per a donar compliment al deure de motivació, procedir a l'examen de totes i cadascuna de les al legacions realitzades (' En efecto, como es bien sabido ( SS TS 1ª 20/2007 de 31 ene ., 156/2007 de 15 feb . y 737/2008 de 17 jul ., así como el A TS 1ª 18 sep. 2007), la exigencia constitucional de motivar las sentencias ( art. 120.3CE) no supone la necesidad de que el Juez o el Tribunal lleven a cabo una exhaustiva descripción del proceso intelectual que les haya conducido a resolver en un determinado sentido, ni les impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, como tampoco exige un análisis detallado sobre todos y cada uno de los elementos y alegaciones, de hecho o de derecho, que se hayan introducido en la litis, o sobre todos los aspectos y perspectivas que la parte pudiera tener sobre el objeto litigioso, siendo suficiente con que la resolución ofrezca los razonamientos reveladores de la ratio decidendi, aún cuando pudieran considerase discutibles '). Així mateix, a les STSJC de 31-01 i 21-07-2011 , 25-06-2012 i 16-09-2013 , hem sostingut que procedeix la revisió probatòria en els casos d'errada patent, notòria o ostensible, quan s'extreguin conclusions contràries a la raó, absurdes o que conculquin els més elementals criteris de la lògica o s'adoptin criteris irracionals o desorbitats i quan es portin a terme apreciacions arbitràries o contràries a les regles de la experiència comuna que vulnerin el mandat de l' article 24 CE .

Si s'examina aquest motiu del recurs d'infracció processal, fonamentat en la existència d'errades patents, s'ha de concloure l'estimació del mateix en atenció als arguments següents. En efecte, la sentència de la Sala fonamenta la mutació del règim de guarda i custòdia compartida pel de guarda a favor de la mare en tres criteris:

-El primer paràmetre és la manca de flexibilitat horària del pare. Diu la Sala que 'sembla' que s'ha de desplaçar a diari a Barcelona pel seu treball a ADIF i que no retorna fins avançada la tarda. La sentència de primera instància va declarar com a expressament provat que 'D. Luis Francisco , de 47 años de edad, trabaja para RENFE-ADIF, con dedicación que, al menos parcialmente, puede calificarse de 'teletrabajo' y que le permite disponer de un horario laboral flexible, sin necesidad de permanencia efectiva durante toda la jornada laboral en la sede de la empresa...'. I aquesta conclusió, establerta com a fet provat per la sentència d'instància, és la que es desprèn de la prova practicada. Així, el referit extrem ressurt no solament de la testifical del Sr. David , tècnic d'ADIF, que declara l'existència de la disponibilitat horària i l'acomodació de la feina del recurrent per tenir cura dels seus fills o dels diferents certificats, expedits pels tutors dels fills Alonso i Pedro Miguel , del Director del Centre escolar, del director de l'Escola de Música del Vendrell, del CDIAP Baix Penedès, que posen de manifest l'acompanyament constant i la implicació del pare en les activitats dels seus fills mentre es troben en la seva companyia, sinó també pel certificat que es troba a les actuacions, expedit pel Cap de recursos de la direcció d'operacions nordest d'ADIF que refereix l'alt grau d'iniciativa i llibertat d'acció del recurrent per al desenvolupament del seu treball, amb llibertat d'horari i amb la possibilitat de treballar des del seu domicili, de manera que compta amb ordinador portàtil i telèfon de l'empresa.

Per tant, resta clara l'errada patent en la que incorre la sentència recorreguda, quan nega al pare aquesta flexibilitat horària, que a més diu que s'ha comprovat, sense indicar quins mitjans probatoris recolzarien aquest extrem, mentre que, tot seguit, passa de l'existència d'una comprovació o certesa a una consideració de probabilitats, quan afirma que sembla ser que s'ha de desplaçar a diari a Barcelona i que no torna al seu domicili fins avançada la tarda.

-La major flexibilitat horària de la mare. La sentència d'apel lació, respecte de l'horari i disponibilitat horària de la mare, afirma que disposa d'una major flexibilitat horària atès que ocasionalment treballa de professora. Però, del propi recurs de la Sra. Candida , resulta que la mateixa afirma que no solament treballa com a professora a Tarragona en els mesos escolars, sinó que ha acceptat ser regidora a Albinyana, per a obtenir més ingressos, sense que s'extregui quina és la dedicació horària d'aquest càrrec. Però el que resta clar és que la sentència recorreguda incideix de nou en una errada com és no tenir en compte aquesta dedicació política de la mare dels menors i obtenir unes conseqüències contràries a la raó, com és asseverar que, a més de la feina com a professora i de regidora, disposa d'una major flexibilitat horària que el pare.

-El tercer criteri que utilitza la resolució és el constant tràfec d'habitatges durant la setmana i els caps de setmana en funció de l'alternança, el qual es considera poc idoni per a l'estabilitat dels menors. Tampoc aquesta consideració troba recolzament en cap prova practicada a les actuacions ni s'indica per la Sala en quina prova pericial o documental s'extreu aquesta conseqüència negativa i que, després d'un funcionament adequat del règim de guarda i custòdia compartida, establert en mesures provisionals, justificaria el canvi. I encara més, la pròpia resolució judicial esdevé incoherent amb el seu propi argumentari, tota vegada que considera inadequat el constant tràfec d'habitatges i determina un règim de comunicació del pare amb dos dies intersetmanals sense pernocta.

En definitiva, s'ha de concloure amb la part recurrent que la Sala d'apel lació ha incorregut en errades notòries i ha obtingut conclusions contràries a la raó i a la lògica que determinen l'estimació d'aquest segon motiu del recurs extraordinari d'infracció processal.

QUART.-El recurs de cassació interposat per la representació processal deL Sr. Luis Francisco es fonamenta en sis motius de recurs, els dos darrers articulats de manera subsidiària, pel cas que no s'estableixi el règim de guarda i custòdia compartida. Els quatre primers motius del recurs de cassació són els següents. En primer lloc, entén que s'inaplica l' article 233-8.1 CCCat i es contradiu la doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Afirma que el precepte referit instaura com a norma general la corresponsabilitat parental i, per tant, el caire compartit de la guarda i custòdia.

Aquest primer motiu de recurs de cassació ha de ser desestimat.

L' article 233-8.1 CCCat estableix que la nul litat, el divorci o la separació judicial no alteren les responsabilitats que els progenitors tinguin respecte dels seus fills d'acord amb allò previst a l'article 236-17.1. Consegüentment, aquestes responsabilitats mantenen el caire compartit i, en la mesura que sigui possible, s'han d'exercir de manera conjunta.

Però de l'anterior precepte aquesta Sala no ha extret la conclusió que en el mateix es fixi com a norma general el caire compartit de la guarda i custòdia, sinó que hem precisat, entre altres, a la STSJC de 9-04-2015, que la adduïda preferència del règim de custòdia compartida si bé pot ésser certa en abstracte, requereix que sigui -en concret- la que més s'adeqüi a l'interès del menor (' El plantejament resulta, doncs, equivocat, ja que se sustenta en la premissa segons la qual, sota la nova situació normativa instaurada pel llibre II del CCCat (Codi civil català), el règim de la custòdia compartida és preferent enfront dels sistemes de custòdia monoparental, per respectar millor el verdader interès dels menors, la qual cosa, si bé pot ser certa en termes abstractes, deixa de ser-ho quan -com passa aquí-, a falta d'acord dels progenitors, existeixen determinats elements de prova que posen de manifest que no resulta procedent en aquest moment, tenint en compte que el tribunal ha de decidir sobre la base del que disposa l' article 233-10.2 del CCCat el que més convingui a l'interès dels menors, i que la norma esmentada inclou expressament la possibilitat de disposar la custòdia monoparental, com declarem en la interlocutòria del TSJC 38/2013, d'11 de març'). I les SSTSJC de 9-01-2014 , 19-05 , 2014, 22-05-2014 i 12-01-2015 , relatives a l'èxit o fracàs dels procesos de modificació de mesures definitives, hem posat de relleu que la determinació del règim de custodia compartida s'ha de comprovar en concret i en el cas particular si és beneficiosa pel menor, de manera que s'ha d'analitzar la concurrencia dels criteris i paràmetres que enumera l' article 233-11 CCCat ' ...no podrá conllevar la automática implantación de la custodia compartida en aquellos supuestos en los que venía rigiendo la custodia individual o monoparental decidida bajo la vigencia del CF, puesto que en tales casos la autoridad judicial vendrá obligada, en todo caso y sin apriorismos, a chequear conforme a los criterios y las circunstancias previstas en el art. 233-11 CCCat si la modificación es beneficiosa para el menor afectado .'

CINQUÈ.- El segon i el quart motiu de cassació poden examinar-se conjuntament. En el segon motiu de cassació, la part recurrent al lega la infracció de l' article 233-8.3 CCCat , atès que no es respecta l'interès dels menors quan s'ha mutat el règim de guarda compartida per l'atribució de la guarda a la mare i, en el quart motiu, es denuncia la vulneració de l' article 233-11.1 CCCat , de manera que l'aplicació dels criteris i paràmetres fixats en el precepte imposarien la solució de la guarda i custòdia compartida.

L' article 233-8.3 del Codi civil de Catalunya disposa que ' L'autoritat judicial, en el moment de decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d'atendre de manera prioritària l'interès del menor'. I aquest precepte, en seu específica de responsabilitat parental, no és més que una manifestació del principi general que es conté a l'article 211-6.1, ubicat en la regulació de la personalitat i la capacitat civil, en el que clarament s'afirma que ' L'interès superior del menor és el principi inspirador de qualsevol decisió que l'afecti' Aquesta Sala, en sentència de 30 de maig de 2013 , ja va indicar que ' En efecte, la supremacia de l'interès del menor com a paràmetre essencial per a la determinació dels règims de guarda i per així possibilitar el desenvolupament essencial del menor, resulta del que disposa l' article 39 de la Constitució , els articles 12 i 15 del Reglament de la Unió europea 2201/2003 de 27 de novembre, dels Tractats Internacionals ( art. 3 Convenció sobre els drets del nen de 1989) i d'allò que es preveu a l ' article 82.2 del Codi de Família en relació amb l' article 76.1.a del mateix text legal '. Extrem aquest darrer, el de la referència a l'anterior Codi de Família , que s'ha de substituir avui per l'expressa menció que l' article 233-8.3 CCCat estableix a l'interès del menor com a paràmetre essencial per a la decisió de les responsabilitats parentals, i al qual ja fèiem esment en la sentència citada i en les nostres de 31-7-2008 , 5-09-2008 , 25-06-2009 , 3-03-2010 i 8-03-2010 . I en la recent sentència de 26 de febrer de 2015 hem mantingut, en relació a l'interès superior del menor, que ' Las Sentencias del Tribunal Constitucional 4/2001, de 15 de enero ; 58/2008, de 28 de abril , o 185/20 12 , de 17 de octubre, destacan que el objeto de estos procesos no es '...un simple conflicto entre pretensiones privadas que ha de ser decidido jurisdiccionalmente dentro de los límites objetivos y subjetivos propuestos por los litigantes, como si de un conflicto más de Derecho privado se tratara' sino que en relación con tales procedimientos se amplían ex lege las facultades del Juez en garantía de los intereses que han de ser tutelados, entre los que ocupa una posición prevalente, el interés superior del menor. Y, consecuentemente, también '... la ley atribuye al Juez que conozca de un proceso de separación, divorcio o nulidad matrimonial potestades de tutela relacionadas con determinados 15 efectos de la crisis matrimonial que han de ejercitarse en defecto e, ¡ncluso, en lugar de las propuestas por los litigantes...'. Se va haciendo patente en el ¡ter legislativo, la tendencia a considerar estos procesos, más que como procesos de carácter estrictamente adversarial, como instrumentos de pacificación del conflicto familiar. En esta línea se promulgó la Ley estatal 15/2005 de modificación del Código Civil y el Libro II del Código Civil de Catalunya en cuyo Preámbulo puede leerse que el mensaje del libro segundo es el de favorecer las fórmulas de coparentalidad y la práctica de la mediación, como herramienta para garantizar la estabilidad de las relaciones posteriores a la ruptura entre los progenitores, y la adaptación natural de las reglas a los cambios de circunstancias. Por su parte las leyes procuran que los menores se hallen amparados en todo momento y en forma eficaz por todas las autoridades públicas, incluidas las judiciales. Tal principio se deriva del art. 39 de la CEy del art. 17 del Estatuto de Autonomía de Catalunya. Lo indica claramente la Exposición de motivos de la Ley Orgánica de Protección Jurídica del Menor 1/1996, de 15 de enero , cuando afirma que con sus disposiciones se trata de consagrar, en definitiva, un principio de agilidad e inmediatez en todos los procedimientos tanto administrativos como judiciales que afectan a menores para evitar perjuicios innecesarios que puedan derivar de la rigidez de aquéllos. De igual forma la protección del superior interés del menor y la conveniencia de que no se rompan los vínculos familiares, se deriva de lo dispuesto en nuestros compromisos internacionales (arts. 3,1, y 9,3 de la Convención sobre los Derechos del Niño, adoptada por a Asamblea General de las Naciones Unidas el 20 de noviembre de 1989 y de la doctrina del TDH en cuya Sentencia de 26-5-2009 se 14 dispone: '.. que el interés del hijo requiere que sólo circunstancias muy excepcionales puedan llevar a una ruptura de una parte del vínculo familiar y que deban adoptarse todas las medidas necesarias para mantener las relaciones personales y, en su caso, reconstituir el vínculo familiar'. En el marco europeo, la importancia de mantener relaciones de parentalidad positivas, ha movido al Comité de ministros del Consejo de Europa a elaborar la Recomendación 19/2006 cuyo objetivo es que los Estados reconozcan la importancia de la responsabilidad parental y la necesidad de que los padres tengan suficientes apoyos para cumplir con sus responsabilidades en la educación de sus hijos. Es por todo ello que las diversas leyes, tanto sustantivas civiles ( art. 158. CCy arts. 233-10 , 4 y 236-3 CCCat , art. 12.2Ley 14/2010, de 27 de mayo, de los derechos y las oportunidades en la infancia y la adolescencia) como procesales ( arts. 748a 755 y 770 Lec 1/2000) van otorgando a los jueces un amplio margen de actuación de oficio cuando se trata de tomar medidas para evitar perjuicios a los menores, o bien para conocer la real situación familiar, que le permitan tomar las decisiones más adecuadas, sobre la base del superior interés del menor que es el que siempre debe prevalecer'.

L' article 233-11.1 CCCat conté una sèrie de criteris o paràmetres que identifiquen l'interès superior del menor. Com hem posat de relleu a la nostra sentència de 9 de gener de 2014 el llibre II del CCCat facilita per primera vegada un seguit de criteris a considerar per l'autoritat judicial en cas de desacord entre els consorts. En el primer apartat es contenen el conjunt de circumstàncies que han de ser ponderades conjuntament als efectes de determinar el règim i la forma d'exercir la guarda. I des d'aquesta òptica, s'ha de concloure amb la recurrent que la sentència recorreguda infringeix el que es disposa a l' article 233-11.1 CCCat .

Consta acreditat a les actuacions, tant en relació al Sr. Luis Francisco com a la Sra. Candida , la bona i adequada vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors (233-11-1 a) i l'aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i procurar-los un entorn adequat (b). Així mateix, resta també provada la dedicació del pare a l'atenció dels fills abans de la ruptura (d) i l'existència d'una proposta de convenir regulador de 27-04-2011, que no fou ratificada per la Sra. Candida , en la que es convenia un règim de guarda i custòdia compartida (f). Per últim, l'apartat g) refereix la situació dels domicilis dels progenitors i els horaris i activitats dels fills i progenitors. Aquest darrer criteri també abona la solució de la guarda compartida, no solament, com indica el Ministeri Fiscal, la distància de 20 quilòmetres entre dues poblacions sense un trànsit intens o problemàtic, no impedeix la guarda compartida sinó que, com ha restat examinat en seu d'infracció processal, el règim de flexibilitat horària del pare i la implicació en les activitats dels menors, supeditant a elles la seva feina els dies en que té la cura dels mateixos, abona també aquesta solució.

En definitiva, la ponderació conjunta dels criteris i paràmetres de l' article 233-11-1 CCCat , referits al supòsit concret i a les circumstàncies dels progenitors i dels fills, porten a entendre que el més beneficiós per als interessos dels menors sigui el manteniment d'un règim de guarda i custòdia compartida en els termes establerts per la sentència de primera instància.

SISÈ.- L'èxit del segon i quart motiu del recurs de cassació fa innecessari l'estudi del tercer motiu de cassació, relatiu a l'eficàcia d'un conveni regulador no ratificat judicialment, així com dels motius cinquè i sisè, articulats aquests darrers com a subsidiaris pel cas de no atorgar-se el règim de guarda i custòdia compartida.

L'estimació del recurs extraordinari d'infracció processal i del recurs de cassació significa la no imposició de les costes processals d'aquesta alçada (arg. Art. 398LEC ) i la devolució dels dipòsits constituïts.

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

ESTIMARel recurs extraordinari d'infracció processal i el recurs de cassacióinterposat per la representació processal Don. Luis Francisco contra la sentència de l'Audiència Provincial de Tarragona, secció primera, de data 28- 03-2014, en el Rotlle 6/13 , que anul lem i casem, tot mantenint el règim de guarda i custòdia dels menors, així com el règim en concepte d'aliments establert per la sentència de primera instància. No procedeix efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada i s'ha d'ordenar la devolució dels dipòsits constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.