Sentencia Civil Nº 69/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 68/2014 de 30 de Octubre de 2014

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm. 69

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Barcelona, 30 d'octubre de 2014

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs extraordinari per infracció processal i de cassació núm. 68/2014 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel· lació núm. 1210/12 arran de les actuacions de divorci núm. 1035/11 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 7 de Badalona. Don. Carlos Jesús hi ha interposat sengles recursos, representat pel procurador Sr. Carlos Turrado Martín-Mora i defensat pel lletrat Sr. José Luis García García. Doña. Angustia , part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representada pel procurador Sr. Manuel Oliva Rosell i defensada pel lletrat Sr. Francisco Soler del Moral, amb la deguda intervenció del MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

PRIMER. El procurador dels tribunals Sr. Jordi Pera Suñer va actuar en representació de Doña. Angustia , i la procuradora Sra. Maria Mercè Caba Samper va actuar en representació Don. Carlos Jesús , per formular, tots dos, una demanda de procediment de divorci, que es van acumular en el núm. 1035/11 en el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Badalona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 2 de maig de 2012, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'QUE DEBO ESTIMAR Y ESTIMO PARCIALMENTE LA DEMANDA interpuesta por el Procurador Sr. Pera Suñer, en nombre y representación de DOÑA Angustia contra D. Carlos Jesús DECRETANDO LA DISOLUCIÓN POR DIVORCIO DEL MATRIMONIO celebrado entre los mismos el 14 de agosto de 1993, con los efectos inherentes a tal declaración y estableciendo como definitivas las siguientes:

- Atribución de la guarda y custodia de las hijas comunes a la demandante, siendo la patria potestad compartida.

- Se atribuye el uso del domicilio familiar a las hijas en compañía del progenitor custodio.

- Fijación a favor del demandado de un régimen de visitas con su hijo consistente en que el padre podrá estar con las menores fines de semana alternos desde el viernes a la salida del colegio hasta el lunes que serán reintegradas a centro escolar. Un día intersemanal, desde la salida del colegio de las menores hasta las 20,00 horas que serán entregadas en el domicilio materno. Lo periodos vacacionales de Navidad y Semana Santa se dividirán por mitades, el de Verano se dividirá por mitad desde la finalización del curso escolar hasta el 16 de julio y del 1 de agosto a 16 de agosto el primer periodo y del 16 de julio y 16 de agosto hasta el inicio del curso escolar el segundo, correspondiendo al padre el primero los años pares y a la madre los impares.

- Fijación de la cantidad de 1900,00€ al mes como pensión de alimentos para las menores a cargo del demandado, siendo por cuenta de ambos progenitores por mitades iguales, los gastos extraordinarios que pueda tener la menor. Esta cantidad se abonará por el demandado por meses anticipados, dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que designe la esposa y se actualizará conforme al incremento del IPC.

Todo ello sin expresa imposición de costas en ambos casos'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, Doña. Angustia va interposar-hi un recurs d'apel·lació que va ser impugnat pel Don. Carlos Jesús i que es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 19 de febrer de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'1. Estimamos en parte el recurso de apelación, en el único sentido de:

a. Reconocer a favor de la Sra. Angustia una compensación económica de 96.117 euros, a pagar por D. Carlos Jesús .

b. Reconocer a favor de la Sra. Angustia una prestación compensatoria de 500 euros al mes durante un periodo de seis años.

c. Acordar la división de los bienes comunes, consistentes en: la casa sita en PASAJE000 , n. NUM000 de Badalona (registral n. NUM001 ) y el apartamento, dos plazas de parking y trastero sitos en la finca de la c./ DIRECCION000 , n. NUM002 de Tiana (registrales n. NUM003 , NUM004 , NUM005 y NUM006 );

2. Estimamos en parte la impugnación y:

d. Fijamos la pensión de alimentos a favor de las dos hijas en 1.300 euros al mes, con las demás prevenciones contenidas en la sentencia apelada;

e. Especificamos, en cuanto al régimen de visitas, que los cónyuges deberán estar a los detalles que pactaron en medidas provisionales y, en concreto que:

a. La visita de los miércoles incluye la pernocta y llevanza a las niñas a la escuela el día siguiente:

b. Cada fiesta intersemanal (los 'puentes') corresponde a quien haya tenido a las hijas el fin de semana;

c. Se aclara el error de no incluir el fin del tercer periodo estival (del 16 de julio al '1 de agosto') y el inicio del cuarto ('del 1 de agosto' al 16 de agosto);

d. Se especifica también que debe recoger y devolver alas menores el padre o pariente hasta segundo grado de consanguinidad.

3. No nos pronunciamos sobre las costas del recurso, ni de la impugnación'.

En data 27 de març de 2014 es va dictar una interlocutòria aclaridora de la Sentència, amb la següent part dispositiva:

'Aclarar la sentencia nº 125/2014 de 19 de febrero de 2014 , en los siguientes extremos:

c) La fijación de alimentos de la sentencia de la Sala tiene efectos desde su fecha.

b) El pago de la prestación compensatoria tiene efectos desde la fecha de la sentencia de instancia.

c) No nos pronunciamos sobre las costas del recurso, imponiendo las de la impugnación al impugnante'.

TERCER. Contra aquesta Sentència, la representació processal Don. Carlos Jesús va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la interlocutòria de data 7 de juliol de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat, que es va traslladar a la part contra la qual es recorre i personada perquè formalitzés la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà de la provisió de data 18 de setembre de 2014 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 16 d'octubre de 2014.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau.

Fundamentos

A) RECURS EXTRAORDINARI D'INFRACCIÓ PROCESSAL

PRIMER. Valoració errònia de la prova. Quantificació de la pensió alimentària

1. A l'empara de l' art. 469.1.2 de la LEC , per infracció dels articles 218.2 , 217.1 i 2 i 325.1 de la LEC i 24 CE , es denuncia una valoració arbitrària de la prova relativa tant als ingressos del recurrent-alimentant Sr. Carlos Jesús , que els xifra en NUM008 euros en lloc dels 3.441 euros mensuals que consten declarats com a provats en la Sentència. I hi afegeix que les despeses escolars de les filles no ascendeixen a 2.766 euros, per a cada una de les dues filles ( Salome i Berta ) sinó a 1.362 euros, corresponents a menjador, mentre que els altres costos són de diferent naturalesa, per la qual cosa entén que s'ha produït una errònia valoració probatòria.

2. La via triada - art. 469.1.2LEC - per impugnar l'arbitrària valoració de la prova no és la idònia, ja que tots aquells temes relatius a l'error palès o notori i a la interpretació il·lògica o irraonable dels diferents mitjans de prova legalment previstos troben la seva via en l' art. 469.1.4 de la LEC , en considerar-se com un possible motiu dins de la vulneració dels drets fonamentals de l' art. 24CE , que ha estat recollit per aquest TSJC en reiterades resolucions - STSJ Catalunya 29/2005, de 30 de juny , 34/2007; de 22 novembre ; 22/2008, de 9 de juny , 17/2009, de 30 d'abril , 27/2010, de 19 de juliol i 44/2010, de 20 de desembre , entre d'altres-, però malgrat això l'examinarem per aplicació d'un principi com el de tutela judicial efectiva.

El TS, S. 1a - STS 12 de maig de 2006 , 28 de novembre de 2007 , 28 novembre i 2 desembre 2008 , 15 juny i 2 juliol 2009 , 30 setembre i 6 de novembre de 2009 , entre d'altres-, així com aquest TSJC - STSJC 4/2011, de 31 de gener , 36/2011, de 21 de juliol , 39/2012, de 25 de juny , 50/2013, de 16 de setembre i 25/2014, de 7 d'abril -, ha declarat que la valoració de la prova correspon, en principi, a la sala d'instància, de manera que cal reduir-ne l'examen, en aquesta seu, a infraccions d'una regla de valoració, a l'error palès i a la interdicció de l'arbitrarietat. En concret, s'ha declarat que escau la revisió probatòria bé quan s'ha incorregut en: (a) un error palès, ostensible o notori, (b) quan s'extreguin conclusions contràries a la racionalitat, absurdes o que conculquin els més elementals criteris de la lògica o s'adoptin criteris desorbitats o irracionals, i (c) quan s'efectuïn apreciacions arbitràries o contràries a les regles de la comuna experiència si bé no serà factible al recurrent, en els casos de valoració conjunta de la prova, desarticular-la per oferir les seves pròpies conclusions o deduccions, ja que només en el cas excepcional en què es donés una clara i fins i tot grollera desviació del resultat probatori podria pensar-se en la vulneració del article 24 CE .

3. La Sentència impugnada en l'apartat dels ingressos del recurrent estableix 3.441 euros mensuals i hi afegeix que '.. a dicha suma vamos a estar, por ser la mas reciente..', si bé no s'especifica si són ingressos bruts o nets; malgrat això no s'evidencia l'error notori requerit perquè s'estimi la valoració arbitrària de la prova quan consten participacions societàries del recurrent amb un valor important i notori, de la qual cosa s'infereix una capacitat econòmica més gran que dilueix el precedent error que, en definitiva, no pot estimar-se com a palmari per estimar el recurs extraordinari d'infracció processal.

Així mateix, en el segon subapartat del motiu relatiu a les despeses de l'escola privada (f. 656) consten 2.282 euros (curs 2010- 2011) i 2.761,20 euros (curs 2011-2012), per a la Berta (nascuda el NUM009 de 2002) i de 2.657 (curs 2010-2011) i 2.766, 20 (curs 2011-2012), per a l'altra filla, l' Salome (nascuda el NUM007 de 2000); el recurrent al·lega que les esmentades despeses escolars, estrictament, són les de menjador, que ascendirien a una quantitat molt inferior a 1.362 euros, de manera que constitueix una valoració arbitrària haver sumat, com fa la Sentència impugnada, la quantitat total de les despeses esmentades i documentades al f. 656 de les actuacions, amb una altra de general de 900 euros per deduir les necessitats dels alimentistes.

La recurrent pretén presentar les seves pròpies conclusions per deduir que les necessitats de les filles no superarien la suma de 856 euros prenent les 'Taules orientadores elaborades del Consell General del Poder Judicial' sense atendre al cas concret examinat i sense tenir en compte que, temps enrere, segons que consta al f. 651 de les actuacions, ambdues parts van arribar a un acord tenint en compte les mesures provisionals sobre les necessitats de les alimentistes (filles), que van xifrar en 950 euros per a cadascuna d'elles, és a dir, un total de 1.900 euros. La suma esmentada, que és l'estimada per la Sentència d'instància i minorada per la impugnada, que la fixa en 1.300 euros, atès que el pacte ho va ser amb caràcter provisional, no pot reputar-se com a arbitrària quan, si bé és cert que les despeses de menjador són inferiors a les escolars, no vol pas dir que les altres activitats no hagin de ser cobertes com a aliments. En definitiva, no pot estimar-se l'al·legació de valoració arbitrària de la prova quan s'han justificat necessitats per aliments per a les filles de 650 euros mensuals (cadascuna de les dues), conforme a la certificació documentada al f. 656, així com les altres pertinents per al seu manteniment, incloent-hi les d'habitatge, vestit i assistència mèdica, la qual cosa justifica la suma esmentada i sense que puguem inferir-ne o deduir-ne cap il·logicitat en el raonament judicial.

Ha de desestimar-se el primer motiu del recurs extraordinari d'infracció processal.

SEGON. Valoració arbitrària i il·lògica de la prova. Quantificació de la compensació econòmica

1. A l'empara de l' art. 469.1.2LEC , s'al·lega la infracció dels articles 218.2 , 217.2 i 6 i 386 de la LEC i 24.1 CE , i es denuncia una valoració arbitrària de la prova relacionada amb la quantificació de la compensació econòmica, ja que no consta, com estableix la DA 3a de la Llei 25/2010, de 29 de juliol (CCCat, d'ara endavant), la proposta d'inventari necessària per fer-ne la seva resolució, així com que la representació de la Sra. Angustia no ha presentat ni tan sols una valoració mínimament rigorosa dels béns que havien de detallar-se i, és més, hi afegeix, ' ...la actora no ha propuesto ningún método de cálculo... y supliendo la inactividad probatoria de la actora, la Sala atribuye un patrimonio ...(erróneamente calculado)...', amb infracció dels principis de càrrega de prova, fent presumpcions injustificades i irraonables que desenvolupa en l'esmentat motiu.

La contrapart s'oposa a l'estimació, ja que la Sentència impugnada ha fet la quantificació basant-se, d'una banda, en els ingressos, i d'una altra, en el patrimoni del Sr. Carlos Jesús , conforme a la documental aportada i, per tant, resulta raonable i encertada l'esmentada quantificació.

2. Hem d'analitzar dues qüestions sobre les regles de càlcul efectuades per la Sentència impugnada, si bé, prèviament, hem de precisar que la càrrega de la prova sobre si és procedent la compensació econòmica i en quina quantia correspon a la part sol·licitant - art. 217 de la LEC -, i a aquest efecte resulta de transcendental importància la presentació d'una proposta d'inventari ( DA 3a CCCat ), la qual cosa no ha fet la recurrent, aspecte impugnat en seu de cassació (motiu tercer de cassació) que no pot ser tingut en compte, com després direm, perquè es tracta d'una qüestió nova, sens perjudici de les conseqüències probatòries que això tingui en la pretensió deduïda. D'altra banda, cal assenyalar que:

(A) La quantificació del patrimoni del Sr. Carlos Jesús en relació amb les seves participacions societàries, que, conforme a la resolució dictada per la Sala es basa en:

' .... Hay prueba suficiente de la participación del demandado en las empresas (al 33%) y, por tanto, de que ha aumentado su patrimonio ....No se ha puesto en duda que el esposo tiene la titularidad de 1/3 de las sociedades constituidas en 2007 (Helios), 2002 (Moixeró), 1995 (SAP) y 1991 (Franjo), ni que los títulos valores de los que es titular Don. Samuel tienen un valor que guarda relación con los activos empresariales. No hay prueba de auditoría, pero a falta de mejor prueba, se puede hacer una prospección en relación con el valor del patrimonio neto y la cuenta de resultados, en tanto no ha sido impugnado este método por el demandado.

Un tercio del patrimonio neto de las empresas da 695.371 euros, según los cálculos de la recurrente que no han sido desvirtuados de contrario. El valor de las acciones del demandado en razón, además, de la cuenta de resultados de las cuatro empresas del último ejercicio supondría una atribución de 105.690 euros de los resultados de 2010, total 801.061 euros. Es verdad que no cabe asimilar dichas cifras, de forma automática, ni a patrimonio Don. Samuel , ni al presunto valor de sus acciones, ya que éste depende de los avatares de las sociedades, que tienen personalidad propia y son las titulares de los bienes, más aún si los beneficios se asignaron a reservas, opción que parece prudente en tiempos de crisis. Pero desde la perspectiva del reparto probatorio el esposo no ha desvirtuado estos datos fácticos, ni este método de cálculo...'

Dels raonaments anteriorment assenyalats se'n desprèn l'error denunciat per la part recurrent, mentre que:

(a') En el patrimoni inicial no escau imputar la totalitat del patrimoni de l'empresa Franjo, ja que va ser creada abans de contreure matrimoni i, si s'escau, hauria d'haver-se fet una auditoria que examinant l'historial de l'empresa ens donés l'increment produït durant la convivència matrimonial.

(b') La negativa a la pràctica d'una pericial per dur a terme una valoració més adequada i pertinent de les empreses i el seu valor ha comportat que la sala d'apel·lació tingués en compte uns valors comptables que presenten poca o escassa fiabilitat atès que el que hi ha destinat a recursos propis (a diferència de l'actiu i l'exigible), no és homogeni, com tampoc ho és des del moment que comprèn partides diferents i agrupació de comptes de naturalesa tan diversa que ens donen un grau d'informació poc segur, com la mateixa Sentència reconeix en els seus raonaments, si bé estima que en el repartiment probatori el recurrent hauria hagut d'impugnar-lo, la qual cosa sí que consta feta, i no va prestar-hi la seva conformitat, ja que ha negat l'esmentada quantificació (poden veure's les al· legacions realitzades en l'apartat 5è de la contestació al recurs d'apel·lació quan la proponent va fer els càlculs que ha tingut presents la sala d'apel·lació), i

(c' ) En l'Empresa Sistemes d'Automatització de Processos, SL, s'assenyala un patrimoni net de 777.775,20 euros, sense tenir en compte que per deutes anteriors, contrets amb Hisenda Pública, ha hagut de ser dissolta amb data de 26 de setembre de 2011 (f. 342 i seg.), quan resulta que el patrimoni net citat va ser xifrat per la Sentència impugnada, durant l'anualitat de 2010, en la suma de 777.775,20 euros.

Tot això ens condueix a estimar que l'increment patrimonial que ha tingut l'espòs se'ns revela -en relació amb el valor de les empreses- com un fet dubtós amb una conseqüència que, per deficiències probatòries, perjudica la Sra. Angustia , que és molt inferior, en tot cas, a la suma de 695. 371 euros assenyalada per la sentència impugnada, és a dir, en la quantitat de 450.000 euros, fins i tot partint dels càlculs escassament fiables realitzats per la Sentència impugnada, després de minorar els patrimonis nets de dues de les societats esmentades, per les raons anotades.

(B) La quantificació, si s'escau, de les atribucions patrimonials que el Sr. Carlos Jesús afirma haver realitzat a la Sra. Angustia , negada per la Sentència impugnada en els següents termes:

'... Para calcular el diferencial entre el patrimonio final y el inicial ( art. 232-6 CCCat ), hay que considerar que ambos cónyuges son titulares por mitad de los inmuebles sitos en PASAJE000 , núm. NUM000 de Badalona (registral n. NUM001 ) y el apartamento, dos plazas de parking y trastero sitos en la finca de la C./ DIRECCION000 , num. NUM002 NUM002 de Tiana (registrales n. NUM003 , NUM004 , NUM005 y NUM006 ), cuyo valor no se ha establecido, que los otros dos inmuebles a nombre del marido y sus hermanos tiene origen familiar y hereditario y son adquisiciones a título gratuito (usufructo a favor de la madre y nuda propiedad de los tres hermanos), por lo que no se computan, y que no constan disposiciones a título gratuito colacionables..... No se puede considerar que la puesta a nombre de los dos cónyuges de los bienes inmuebles adquiridos se haya tratado de atribuciones patrimoniales del marido (art. 232-6.2) en la medida en que, habiendo recibido ingresos por su trabajo también la esposa, debe presumirse, a falta de prueba en contra, que lo compró con su propio peculio, por lo que no cabe descuento alguno...'.

Resulta desencertada pel fet d'aplicar una presumpció que és contrària a les regles probatòries, ja que consta que l'esposa, dels 18 anys de matrimoni, només en va treballar, percebent un sou, 4, i un altre de desocupació. La resta dels anys va dedicar-se exclusivament a la casa, mentre que els altres cinc simultaniejava totes dues ocupacions. Dels ingressos obtinguts durant aquests 5 anys no poden satisfer-se ni consta que s'hagi fet el pagament dels esmentats immobles, per la qual cosa la 'posada en comú' dels immobles no ha de reputar-se sinó com a atribució patrimonial de l'espòs que cal imputar a la compensació. Això igualment queda corroborat amb les afirmacions fetes en la demanda i contestació, pels dos litigants, quan reconeixen i més concretament la Sra. Angustia en la seva demanda i per tant ha d'estimar-se com a fet provat en contra seu que '...Ni que decir tiene que todos estos préstamos hipotecarios, son satisfechos directamente por el demandado, ya que mi mandante no tiene actualmente ningún ingreso...'. Per això si, amb anterioritat, els seus ingressos no consta que fossin destinats al pagament dels immobles (ja que la presumpció utilitzada pel jutjador és il·lògica en els seus resultats tenint en compte els seus ingressos) ni tampoc no ho són actualment, la conclusió no pot ser cap altra que la 'posada en comú' dels immobles hagi de reputar-se com a imputació a la compensació econòmica per raó del treball.

Pel que s'exposa, ha d'estimar-se el segon motiu del recurs extraordinari d'infracció processal.

TERCER. Incongruència. Límit temporal de la prestació compensatòria

1. A l'empara del que disposa l' art. 469.1.2 de la LEC , per infracció dels art. 218.1 de la LEC i 24 de la CE , es denuncia incongruència de la Sentència relacionada amb el límit temporal de la prestació compensatòria acordada. El recurrent al·lega que el límit pactat per ambdues parts va ser de 3 anys, per un import de 500 euros, i la Sentència objecte de recurs l'ha ampliat a 6 anys, sense petició de la contrapart. Sol·licitat l'aclariment, no va ser objecte de cap menció sobre el presumpte error comès, per la qual cosa, al seu parer, s'ha produït una lesió del dret a la tutela judicial efectiva.

2. El deure de congruència, tal com ens recorda reiterada jurisprudència - STS 16 de mar ç i 18 de juny 2007 , 17 març 2008 , 20 maig 2009 , 18 de maig de 2012 i 11 d'abril de 2014 , entre d'altres- consisteix en l'exigència derivada de la necessària conformitat que ha d'existir entre la sentència i les pretensions que constitueixen l'objecte del procés. Es compleix quan la relació entre la decisió i les pretensions processals no es troba substancialment alterada en la seva configuració. A aquests efectes, l'esmentat judici sobre la congruència de la resolució judicial necessita, per tant, la confrontació entre la seva part dispositiva i l'objecte del procés, com són les parts (elements subjectius) i els elements objectius, raó petitòria -entesa com el fet o conjunt de fets que produeixen efectes jurídics i resulten essencials per a l'assoliment de les pretensions exercitada- i la pètita o pretensió sol·licitada, de manera que la Sentència no pot atorgar més d'allò que s'ha sol·licitat en la demanda ni menys del que hauria estat sol·licitat pel demandat, ni atorgar una altra cosa diferent que no hagués estat pretesa.

En la pètita de la demanda no consta que la prestació compensatòria se sol·licités amb una limitació temporal determinada (va ser reclamada per un import de 1.500 euros mensuals), mentre que en el recurs d'apel·lació -després de la denegació per la Sentència d'instància- s'insta que es concedeixi i hi afegeix, entre d'altres arguments, que en les mesures provisionals a la demanda '...ambas partes acordaron fijar una pensión compensatoria a razón de 500 euros casa mes, y por el plazo de 3 años...' i conclou que existeix '...un verdadero desequilibrio económico, y que el mismo debía ser compensado, como mínimo, en la cantidad en la que los cónyuges ya acordaron de 500 euros cada mes, petición denegada por el Juzgador, y que vuelve a mantenerse en esta segunda instancia...'

Pel que s'exposa, ha de desestimar-se el recurs, ja que no es va sol·licitar, en la pètita de la demanda, la prestació compensatòria amb limitació temporal. I en la seu d'apel·lació s'instava, com a mínim, aquella que va ser acordada (per les parts) en les mesures provisionals, per la qual cosa no s'ha produït una incongruència extrapètita, mentre que, si és el cas, com a suma menor que havia de concedir-se a la Sra. Angustia , aquella havia de ser pactada en les mesures provisionals, que no han d'entendre's com a suma màxima sinó mínima, tal com argumenta la part contra la qual es recorre, per la qual cosa escau desestimar-lo.

QUART. Incongruència. Costes

Es denuncia, amb fonament en l' art. 469.1.2 de la LEC , la infracció dels art. 218.1 i 398.2 de la LEC , per haver-se fet un pronunciament incongruent sobre les costes, ja que haver condemnat la 'impugnant' (recurrent) a pagar-les, en segona instància, resulta contrària a l'estimació parcial del seu recurs.

El motiu ha de ser desestimat.

Hem declarat reiteradament ( STSJ Catalunya 21/2007, de 21 de juny , 12/2008, de 27 de mar ç, 5/2009, de 5 de febrer i 49/2011, de 7 de novembre), seguint la doctrina del TS -S. 1 a- (ITS 21 juny 2005 , 19 setembre 2006 , 16 gener i 31 de juliol de 2007 , entre d'altres), que l'aplicació de les normes sobre costes no són susceptibles de ser revisades per mitjà del recurs extraordinari per infracció processal, ja que no totes les vulneracions processals són controlables mitjançant el recurs extraordinari, tenint present que resulta imprescindible, a banda de la recurribilitat de la sentència, que la violació de la norma processal sigui incardinable en algun dels motius taxats de l' art. 469.1LEC , la qual cosa no s'esdevé en el present supòsit de vulneració de l' art. 398 LEC .

La infracció de la normativa de les costes denunciada ( art. 398.2LEC ) que pretén reconduir-se per la via de la incongruència tampoc no encaixa en l'esmentat motiu, ja que el que es pretén impugnar és una infracció legal dels preceptes sobre costes, a més que la condemna pot fins i tot fer-se d'ofici, sense expressa petició de part, per la qual cosa no pot ser incongruent. Per això resulta procedent la inadmissió, que, en l'actual estadi del procés, esdevé motiu de desestimació, tal com aquesta Sala ha declarat reiteradament (STSJC 18/2008, de 8 de maig , 28/2008, de 15 de juliol , 16/2009, de 16 d'abril , 50/2009, de 4 de desembre i 42/2010, de 15 de desembre , entre les més recents), així com la jurisprudència del TS ( STS S. 1a 18 de desembre de 2001 , 12 de juny de 2002 , 27 de juny de 2003 , 20 de juliol de 2004 , 13 de maig de 2005 , 17 de febrer de 2006 , 5 novembre 2007 26 novembre 2008 , entre moltes altres), ja que l'admissió a tràmit dels motius d'infracció processal té un caràcter provisional i això no impedeix, sinó tot al contrari, que pugui (i calgui) tornar-se a fer un examen en el moment de dictar sentència, fins i tot amb independència de si són o no denunciades com a motius d'inadmissió en l'escrit d'oposició, que en les actuacions sí que va ser denunciada.

Per tant, la circumstància de la prèvia admissió del motiu (4t) no comporta la compensació de defectes essencials en la interposició, la qual cosa implica quan es tracta dels requisits previstos legalment com a condicionants de l'admissió, atesa la seva naturalesa d'ordre públic (ius cogens), que se li hagi de conferir obligatòriament i d'ofici la conseqüència legalment prevista de desestimació.

B) RECURS DE CASSACIÓ

CINQUÈ. Aliments per a les filles menors d'edat. Quantificació. Proporcionalitat

1. A l'empara de l' art. 3.a de la Llei de cassació de Catalunya (LCCat), es denuncia la infracció de l ' art. 233-8.1 CCCat en relació amb els art. 233- 7 i 233-9 del mateix cos legal i de la jurisprudència d' aquest Tribunal continguda en les STSJ Catalunya 60/2012, de 18 d'octubre , 68/2013, de 28 de novembre i 43/2013, d'1 de juliol , en no tenir en compte que els aliments han de dividir-se entre els progenitors, en funció de la seva capacitat i de les necessitats de les menors.

El Ministeri Fiscal s'oposa a l'admissió del motiu ja que no s'aprecia cap contradicció entre les sentències esmentades i la fixada per la impugnada, mentre que la part contra la qual es recorre entén que es fa supòsit de la qüestió i no té present que els ingressos del pare són notoris i no només se circumscriuen als ingressos mensuals acreditats.

2. La qüestió nuclear del recurs de cassació se centra, doncs, en el fet que no s'ha tingut present el binomi necessitat (alimentistes) i possibilitats econòmiques del Sr. Carlos Jesús en fer recaure tota la càrrega per l'esmentat concepte en el recurrent, amb citació de jurisprudència anterior a la vigent normativa del CCCat que interpreta l'esmentat repartiment de càrregues alimentàries.

Aplicant la vigent normativa del CCCat, hem declarat - STSJC 68/2013, de 28 de novembre i 22/2014, de 7 d'abril , que quan els obligats a prestar aliments són més d'una persona, d'acord amb l' art. 237-7 del CCCat l'obligació ha de distribuir-se entre elles en proporció als seus recursos econòmics i possibilitats. Aquest criteri es reafirma a l'article 237-9 quan per fixar la quantia dels aliments disposa que es determina en proporció a les necessitats de l'alimentat i als mitjans econòmics i possibilitats de la persona o persones obligades a prestar-los.

D'altra banda, en relació amb l'esmentat criteri de proporcionalitat establert en el vigent CCCat en l'art. 237-9 , anteriorment en l' art. 267 del Codi de família , la jurisprudència del qual interpretant aquesta última norma és aplicable al CCCat, hem declarat reiteradament - STSJC 24-febrer-2005 , 11-desembre 2008 , 25-juny-2009 , 20-desembre- 2010 i 18-octubre-2012 , entre d'altres- que la quantia dels aliments ha de determinar-se en proporció a les necessitats de les alimentistes i als mitjans econòmics i possibilitats de les persones obligades a prestar-los. I l'esmentada proporcionalitat ha de considerar aquest binomi, en cada supòsit concret, ponderant tots dos factors (necessitat de qui ha de rebre'ls i possibilitats d'aquells o aquell que ha de prestar-los), tenint present, en el cas examinat, en relació amb l'alimentant:

(a) Han de prendre's en consideració els recursos propis que comprenen no només les rendes sinó també el patrimoni del o dels obligats,

(b) L'esmentada proporcionalitat no ha de ser necessàriament aritmètica o matemàtica, i

(c) El repartiment entre els cònjuges per complir el deure d'aliments als fills menors d'edat presenta un mínim vital i el seu contingut l'estableix l' art. 237-1 CCCat : S'entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l'habitatge, el vestit i l'assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d'edat, si no l'ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular. Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries, si no estan cobertes d'una altra manera.

3. Aplicant el context normatiu-jurisprudencial al cas examinat i tenint present que les necessitats de les menors han estat quantificades en 650 euros mensuals, per a cada una d'elles, així com que els ingressos del pare són notòriament superiors als de la seva mare i que, com s'ha provat, la seva real capacitat econòmica la integren no només ingressos mensuals quantificats en 3.441 euros, sinó també participacions societàries i un patrimoni que comporta una major capacitat econòmica, la distribució de l'obligació alimentària, fent-la recaure sobre el recurrent en gran mesura, no vulnera l'esmentat principi de proporcionalitat sinó tot al contrari, ja que les filles conviuen amb la mare, la qual també ha de sufragar unes altres despeses d'habitatge i de cura de les menors a les quals, en la seva quota corresponent, serà coberta per la suma assignada per a les esmentades menors que, d'altra banda, fins i tot, en els acords inicials entre les parts en les mesures provisionals fins i tot va ser superior (gairebé un 30 % més gran) que la finalment ressenyada per la Sentència dictada per l'Audiència Provincial.

Ha de rebutjar-se el primer motiu del recurs de cassació.

SISÈ. Guarda i custòdia compartida

1. A l'empara de l' art. 3b) LCCat es denuncia la inaplicació dels art. 233-8 , 233-9 , 233-10 i 233-11 CCCat i l' art. 39 CE , així com l' art. 2 de la LO 1/1996, de 15 de gener , de protecció del menor.

El recurrent sosté en aquest motiu que, en contra de l'afirmació continguda en la Sentència impugnada (FJ 1r), sempre s'ha mantingut el mateix criteri quant a la conveniència d'instar la guarda i custòdia compartida de les dues filles del matrimoni, Salome i Berta , que tenen actualment 14 i 12 anys d'edat, sense que ni en la Sentència de primera instància ni en la impugnada s'hagin tingut presents els criteris legals establerts en els preceptes citats per a la fixació de l'esmentada guarda i custòdia compartida, i s'ha atorgat a la mare, per raons com són el seu manteniment automàtic, atribuït a la Sra. Angustia , des de la ruptura, motivació insuficient ja que ha estat la col·laboració dels dos cònjuges el que ha permès que les menors mantinguin els vincles d'afecte i consideració amb ambdós progenitors.

Tant el Ministeri Fiscal com la contrapart sol·liciten la desestimació del recurs basant-se en l'interès superior de les menors. La proposta del pare ('casa-niu') ha estat rebutjada per la Sentència impugnada, havent-se pactat en la seu de les mesures provisionals la custòdia monoparental.

2. En la vigent normativa del CCCat, s'estima que, en general, com recull la seva exposició de motius, la coparentalitat i les responsabilitats parentals compartides reflecteixen materialment l'interès del fill per continuar mantenint una relació estable amb els dos progenitors. La igualtat de drets i deures entre els progenitors elimina les dinàmiques de guanyadors i perdedors, i afavoreix la col·laboració en els aspectes afectius, educatius i econòmics, sens perjudici que l'autoritat judicial hagi de decidir d'acord amb les circumstàncies concretes del supòsit examinat i sempre primant l'interès del menor. L' art. 233-11 CCCat proporciona una sèrie de criteris que han de ponderar-se conjuntament per determinar el règim i la forma d'exercir l'esmentada guarda.

A aquests efectes, en la nostra STSJC 63/2014, de 2 d'octubre , hem declarat els avantatges que es poden atribuir al règim de custòdia compartida moltes vegades, ja que no hi ha dubte que l'anomenada 'custòdia compartida' o conjunta pels dos progenitors presenta indubtables avantatges per a l'evolució i desenvolupament del menor en la mesura que evita l'aparició dels 'conflictes de lleialtats' dels esmentats menors amb els seus pares i afavoreix la comunicació d'aquests entre ells; s'estima que el repartiment equilibrat de les càrregues derivades de la relació paternofilial resulta una cosa consubstancial i natural que afavoreix la implantació en els fills de la idea d'igualtat de sexes; sens perjudici de tenir present que no es adequada en supòsits de conflictivitat extrema entre els progenitors, però sense que això signifiqui que s'hagi de rebutjar enfront de qualsevol grau de conflictivitat encara que sigui imposant en determinats casos la mediació familiar o teràpies educatives, excloent-se, en tot cas, en supòsits de violència familiar o masclista conforme a la doctrina establerta en les STSJC 27/2014, de 14 d'abril (que rebutja la guarda i custòdia compartida) i 35/2014, de 19 de maig (que no estima justificats els actes de violència familiar).

En qualsevol cas, conforme a la jurisprudència reiterada d' aquesta Sala -STSJC 25- juny-2009 , 8-març-2010 , 30-maig-2013 i 2- octubre-2014 , que sintetitza l'esmentada doctrina- la supremacia de l'interès del menor resulta el paràmetre essencial per determinar els règims de guarda i possibilitar el desenvolupament essencial del menor, conforme als art. 211.6.1 del CCCat , en la mesura que disposa que l'interès del menor és el principi inspirador de qualsevol decisió que l'afecti o pugui afectar, que ha sigut igualment establert per la normativa constitucional ( art. 39 CE ), i la internacional aplicable (art. 3.1 Convenció internacional dels drets del nen, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seva Resolució 44/25, de 20 novembre 1989; de l'art. 24.2 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea de l'any 2000; i del principi mínim 15 de la Carta europea dels drets del nen del Parlament Europeu; articles 12.1.b i 3.b , 15.1 i 5 i 23 del Reglament (CE ) núm. 2201/2003 del Consell de 27 de novembre de 2003) i en l' art. 233.11.1 CCCat en la mesura que estableix i desenvolupa els criteris per determinar el règim i la manera d'exercir la guarda. Tan mateix, cal precisar que la seva revisió cassacional solament pot afrontar-se en els supòsits en què la concreta solució adoptada pel tribunal d'instància sobre la guarda i custòdia es consideri com 'irracional, ilógica o arbitraria, o, en su caso, claramente atentatoria contra el interés de los menores' ( STSJC 29/2008 de 31 juliol i 9/2010, de 3 de mar ç), o el que és el mateix -com ha declarat el TS-, 'la discusión sobre si se ha aplicado o no la norma fundando la decisión en el interés del menor tiene aspectos casacionales, mientras que la delimitación de la realidad que determina en cada caso concreto cuál es el interés del menor, no los tendrá'.

3. En el cas examinat, la solució de custòdia monoparental adoptada per la resolució objecte de recurs no és arbitrària ni incompleix els criteris establerts en l' art. 233-11 CCCat , contràriament al que estima el recurrent, sinó que es troba ajustada al supòsit examinat. En efecte, si bé la Sala no ha ressenyat quins dels criteris fixats en l' art. 233.11 CCCat han estat observats o quins han primat per decidir la custòdia monoparental, podem concloure que, a falta d'altres elements fàctics que ens permetin modificar la resolució objecte de recurs, per fixar la guarda i custòdia de les menors han estat tinguts en compte:

(a) Els acords entre els dos progenitors com va ser el conclòs per les parts en seu de mesures provisionals (f. 651 de les actuacions).

(b) El sistema de guarda i custòdia compartida que proposava el recurrent, en el seu pla de parentalitat, va ser rebutjat perquè la Sala d'apel·lació no el va considerar convenient per a l'interès de les menors i el canvi instat en noves circumstàncies (nous domicilis i proximitat al centre escolar de les menors), en seu de cassació, no està avalat per cap informe pericial relacionat amb els esmentats domicilis i la seva incidència sobre l'interès de les menors, sens perjudici d'instar, si s'escau, una modificació per canvi de circumstàncies.

(c) El funcionament de la custòdia monoparental ha estat beneficiosa per a les dues menors, com fins i tot és reconegut per la recurrent, si bé hi afegeix que ho ha estat per la col·laboració dels dos cònjuges, punt que resulta no solament lògic, sinó necessari per al desenvolupament de les menors i així ha de continuar, i

(d) No consta tampoc una exploració de les menors, que en cas d'instar una modificació, pot sol·licitar-se, i, per tant, escau la desestimació del motiu.

SETÈ. Compensació econòmica per raó del treball

1. A l'empara de l' art. 3 b) LCCat, es denuncia la infracció de l'apartat 1r de la disposició addicional tercera (d'ara endavant , DA 3a) del CCCat i de l' art. 232- 6 del mateix cos legal, així com l ' art. 24.1CE , ja que l'instant no va presentar cap proposta d'inventari i els mètodes de càlcul aplicats han estat arbitraris, i no han estat tinguts en compte, així mateix, els béns immobles adquirits durant el matrimoni satisfets, exclusivament, pel Sr. Carlos Jesús .

La representació de la Sra. Angustia s'oposa a l'admissió, ja que l'al·legació de la infracció de la DA 3a CCCat és una qüestió nova que no pot ser plantejada per saltum i, d'altra banda, s'han acreditat els pressupòsits requerits per fixar la compensació per raó del treball.

2. En primer lloc, hem d'examinar la infracció de la DA 3a CCCat , ja que s'afirma que és una qüestió nova no plantejada anteriorment.

Hem de rebutjar aquesta primera infracció ja que es tracta d'una qüestió nova que no pot per saltum ser al·legada com a infringida i, tal com declaren les STSJC 34/2005, de 3 d'octubre , 41/2008, d'11 de desembre i 46/2009, de 23 de novembre , un tema que no va ser objecte de pronunciament en la Sentència d'instància i tampoc motiu d'apel·lació, pretendre que sigui objecte de cassació es troba fora de lloc atesa la naturalesa de cognitio plena o recurs de plena jurisdicció que té l'apel·lació i sense que pugui al·legar-se, amb èxit, que l'esmentat pronunciament pot realitzar-se ex officio, ja que no es contradiu en l'apel·lació, per la qual cosa el seu examen en la cassació vulnera els principis d'igualtat i preclusió que regeixen en el procés civil.

3. Respecte a la infracció de l' art. 232-6 CCCat hem d'assenyalar que la nova compensació econòmica del CCCat, com s'estableix en l'exposició de motius, abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d'un enriquiment injust i es fonamenta en el desequilibri que es produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un realitzi una tasca que no genera excedents acumulables i l'altre en realitzi una altra que sí que en genera. Per això, es conclou que n'hi haurà prou amb justificar (el sol·licitant) que un dels dos s'ha dedicat a la casa substancialment més que un altre, aplicant uns determinades regles de càlcul - art. 232.6 CCCat - amb l'establiment d'un límit de quantia: 1/4 part, sens perjudici que pugui incrementar-se si es justifica que la seva contribució ha estat notòriament superior - art. 232.5.4 CCCat .

Els seus requisits són ( art. 232.5 i 6 CCCat ) que:

1. El matrimoni es reguli pel règim de separació de béns del dret civil de Catalunya.

2. Es produeixi la liquidació del règim econòmic per separació, divorci, nul·litat matrimonial, mort d'algun dels cònjuges o declaració de mort o cessament efectiu de la convivència.

3. Un dels cònjuges hagi treballat per a la casa substancialment més que l'altre sense remuneració o amb una remuneració insuficient, i

4. En el moment de l'extinció del règim s'hagin produït o generat excedents acumulables en un dels cònjuges amb el correlatiu enriquiment, configurat com un element objectiu. La més autoritzada doctrina declara que la reforma gravita sobre la descompensació dels guanys entre els dos cònjuges amb un límit que no es relaciona amb l'enriquiment sinó amb un percentatge de la diferència entre els guanys. O, tal com assenyala la Sentència impugnada, es té present més la capacitat de generació de riquesa de cada cònjuge, evitant la invocació a l'enriquiment injust, i cal, doncs, calcular el desequilibri entre les economies de tots dos.

En el cas examinat, no es debat una altra qüestió que les regles de càlcul ja que consta justificat i no existeix controvèrsia en relació amb la resta dels seus pressupòsits, i més concretament que l'esposa hagi treballat per a la casa substancialment més que l'altre sense remuneració o amb una d'insuficient. En relació amb les esmentades regles de càlcul, hem de ressenyar que:

A) Sobre la valoració del patrimoni inicial i final en relació amb el Sr. Carlos Jesús , en el moment de cessament efectiu de la convivència, respecte al final ( art. 232.6.1.a CCCat ), hem de partir d'una suma notòriament inferior, segons hem raonat precedentment en estimar el segon motiu del recurs extraordinari d'infracció processal.

Fins i tot sense constar una 'proposta d'inventari' ( DA 3a CCCat ), que ha estat rebutjada perquè es tracta d'una qüestió nova, no és menys cert que atesa l'escassa fiabilitat dels comptes realitzats, la manca de prova sobre el patrimoni net d'una de les societats constituïda abans del matrimoni i la liquidació posterior d'una altra per deutes contrets amb anterioritat, l'augment patrimonial no resulta tan quantiós com xifra la Sentència sense superar, en tot cas, la quantitat de 450.000 euros; aplicant-se el percentatge del 12 %, no controvertit en la seu cassacional, resulta un total, com a màxim, de 54.000 euros.

I a aquesta quantitat han d'imputar-se les atribucions patrimonials de la meitat indivisa dels cinc immobles que constitueix el patrimoni familiar: dos habitatges (Badalona i Tiana), dos pàrquings i un traster, a Tiana, que supera amb escreix -encara que no hagin estat concretament quantificats- però que pel lloc d'ubicació i la seva configuració, per notorietat, resulten superiors a l'esmentada suma i fins i tot aquella fixada per la Sentència objecte de recurs com a compensació per raó del treball.

Cal tenir present que fins i tot abans de la vigència del CCCat, ja ens vam pronunciar sobre les situacions de proindivís i el fet d''haver posat a nom d'un altre' determinats béns que han de tenir-se en compte com imputació a la compensació que pugui correspondre-li. En aquest sentit, l'STSJC 5/2003, de 10 de març, entre d'altres ( STSJC 28/2009, de 13 de juliol i 38/2009, de 30 de setembre ), declarava que:

' ...Si bé amb referència al supòsit que era s'ha de resoldre, podem observar que per la via d'haver posat el marit els béns esmentats a nom de l'esposa, situació per altra part molt freqüent en els matrimonis catalans en règim de separació de béns, aquest fet s'ha d'enjudiciar en el sentit de voler superar al marge de qualsevol previsió legal l'eventual desprotecció econòmica de l'altre cònjuge derivada del règim de separació de béns, amb la conseqüència que raons de justícia material avalen la tesi que si un dels consorts ha estat afavorit per la inversió patrimonial realitzada mitjançant els rendiments obtinguts per l'altre consort, aquestes inversions s'han de prendre en consideració a l'hora de fixar la procedència de la compensació per raó de treball.

Per tant, després de la imputació a la compensació dels esmentats immobles pel valor que tenien en el moment d'extinció del règim, que és superior a la quantitat fins i tot fixada per la Sentència impugnada, escau denegar la compensació per raó del treball sol·licitada.

Ha d'estimar-se el motiu de cassació.

VUITÈ. Prestació compensatòria

1. A l'empara de l'art. 3.a LCCat, es denuncia la infracció de l'art. 233-14.1 en relació amb l'art. 233-15 del mateix cos legal i de la jurisprudència que el desplega, entre d'altres, les STSJ Catalunya 44/2010, de 20 de desembre i la 8/2010, de 25 de febrer , en no tenir present que la prestació compensatòria solament ha de concedir-se quan existeixi un desequilibri i que no ha d'excedir el nivell de vida durant el matrimoni.

2. Ha de partir-se dels fets declarats provats en la Sentència impugnada, com és que el matrimoni ha durat 18 anys, l'esposa en té 43, gaudeix de bona salut i perspectives laborals.

En l'STSJC 55/2012, de 27 de setembre, aplicant la vigent normativa del CCCat, vam declarar que l' art. 232.14.1 CCCat disposa que el/la cònjuge amb una situació econòmica que, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicat/da té dret a sol·licitar en el primer procés matrimonial una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida que tenia durant el matrimoni ni del que pugui mantenir la persona obligada al pagament, tenint en compte el dret d'aliments dels fills, que és prioritari.

Atesos els fets provats anteriorment declarats i les circumstàncies que s'especifiquen en l' art. 233-15 CCCat per a la determinació de l'esmentada prestació econòmica, anteriorment anomenada pensió compensatòria, escau estimar que s'ha produït un desequilibri econòmic, després de la ruptura, amb empitjorament de la situació precedent per a la recurrent, per la qual cosa la quantificació fixada per la Sentència impugnada de 500 euros mensuals resulta ajustada conforme als fets anteriorment provats, tenint igualment presents els citats acords entre els cònjuges en la seu de mesures provisionals (f. 651), així com la no concessió de compensació econòmica per raó del matrimoni, les previsibles atribucions derivades dels béns comuns, i la major realització de les tasques domèstiques així com les perspectives econòmiques de la Sra. Angustia . Per altra banda, es fixa un límit temporal que no resulta incongruent, com hem motivat precedentment, ja que a l'empara del règim normatiu del CCCat, la limitació temporal és la regla, mentre que la imposició de la prestació compensatòria en forma de pensió amb caràcter indefinit constitueix l'excepció que ni tan sols és instada en les actuacions en l'esmentada forma.

El recurrent hi afegeix que resulta il·lògica i arbitrària, ja que si tenim presents els aliments per a les filles i els seus ingressos mensuals, no existeix desequilibri matrimonial i la Sra. Angustia fins i tot disposarà de majors ingressos que el recurrent, per a la qual cosa realitza uns càlculs aritmètics parcials i no té present que, com hem anat reiterant, la major capacitat econòmica del Sr. Carlos Jesús no solament es mesura pels citats ingressos mensuals de 3.441 euros, sinó també per altres participacions societàries que incrementen el seu patrimoni.

Ha de rebutjar-se el motiu.

NOVÈ. Costes. Dipòsit per recórrer

Atès que s'estima parcialment el recurs extraordinari d'infracció processal i el de cassació, no escau imposar les costes d'aquest recurs a la recurrent, d'acord amb el que disposen els art. 394 i 398LEC , amb devolució dels dipòsits constituïts ( disposició addicional 15 a. 8 LOPJ ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

1r/ ESTIMAR PARCIALMENT el recurs extraordinari d'infracció processal i de cassació interposat per la representació processal Don. Carlos Jesús contra la Sentència dictada en data de 19 de febrer de 2014 i la interlocutòria d'aclariment de 27 de març de 2014, en el rotlle d'apel· lació 1210/2012 , per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona.

2n/ Cassem parcialment la Sentència, la qual confirmem així com la interlocutòria d'aclariment dictada i anteriorment assenyalada, excepte en el particular de fixar una compensació econòmica a favor de Doña. Angustia , que se suprimeix íntegrament, i

3r/ No escau imposar les costes d'aquest recurs a la recurrent, amb devolució dels dipòsits constituïts.

Notifiqueu-ho a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència l'han signat i publicat avui els magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.